LA MALATIA D’ALZHEIMER

 LA MALATIA D’ALZHEIMER.

Aquest escrit va dedicat a Joana, Pilar, Mª Jesús, Sales i Miquel, ja que ells, en algun moment, han patit aquesta malaltia a través dels seus pares o mares.

L’Alzheimer és la demència més comuna. És incurable, degenerativa i terminal. En general es diagnostica en persones majors de 65 anys encara que existeixen casos d’aparició precoç.

La causa d’aquesta malaltia és diferent en cada cas i hi ha diferents símptomes comuns.  

Els primers símptomes en manifestar-se solen ser confosos per simples efectes de l’edat o per causes de l’estrés. En aquestes primeres etapes, el símptoma més comú que es detecta és la pèrdua de memòria, així com la dificultat per recordar coses apreses recentment.

Els signes d’alerta són els següents:

-         Fer la mateixa pregunta una i altra vegada.

-         Repetir la mateixa història, paraula a paraula.

-         Oblidar-se de com cuinar, preparar coses de casa, jugar a les cartes o qualsevol activitat que abans feia regularment sense problemes.

-         Perdre l’hàbit de pagar els comptes.

-         Perdre’s en llocs coneguts o dins de casa.

-         Descuidar la neteja personal, fer servir la mateixa roba i insistir que s’ha banyat i se l’ha canviat.

-         Dependre d’una altra persona, com el cònjuge, a l’hora de decidir o respondre preguntes.

Quan s’està al principi de la malaltia i els malalts s’adonen de la seua realitat, ha de ser molt pesat tant per a ells com per a la família de veure que fa una cosa i al cap d’una estona no se’n recorda de res, en eixos moments ells deuen estar sofrint molt.

A mesura que la malaltia avança, apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l’agressivitat, canvis d’humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat.

Com que l’Alzhemier és una malaltia incurable i degenerativa, és essencial saber portar els pacients. Per tant, el rol del cuidador és preferiblement a adoptar pel cònjuge o un parent proper, ja que les característiques de la malaltia fan que recaiga una gran càrrega sobre el portador d’aquest rol; amb l’avanç, la malaltia incrementa la pressió i acaba implicant també la vida del cuidador en els àmbits social, psicològic, físic i econòmic. Els familiars han de renunciar durant llargs períodes de temps a la seva feina i al seu temps d’oci, han d’assumir un alt nivell de compromís individual, adquirir habilitats i coneixements específics, i comprendre com actua la malaltia per a poder contribuir a millorar la qualitat dels malalts i fer front als estats d’ànim que l’acompanyen.

Avui dia, per desgràcia, en el País València no sé on van a parar els diners que el govern dóna als familiars que s’acullen a la Llei de la Dependència, ja que la majoria dels malalts venen a cobrar el diners una vegada han mort. Aquesta és una denúncia en tota regla,  ja que molts tenen aprovada una quantitat, però no sé què passa que els familiars no arriben a cobrar-ho. També espere que la Generalitat faça més Centres de dia per aquestes persones ja que tindrien una millora de vida i els familiars podrien descansar algunes hores, ja que estar cuidant aquestes persones les 24 hores és molt pesat per als familiars qui també necessiten algunes hores per a descansar o fer coses.